Els poblats ibèrics característics són els oppida, és a dir, assentaments instal·lats en zones elevades, facilitant així la defensa, i fortificats. Degut al terreny irregular en què s'instal·laven, l'organització urbana era també irregular doncs s'havien d'adaptar a les pendents del sòl. Tot i així, sempre que això era possible, es va intentar definir uns eixos viaris i una trama urbana de tendència ortogonal, com serà el cas de l’assentament de l'Illa d'en Reixac.
L'oppidum actuava com a centre de poder i d’ell en depenien les activitats polítiques, militars i religioses de la comunitat. Alhora, oferien als seus habitants uns serveis comuns de defensa, d’emmagatzematge, d’abastiment d’aigua, etc.
L'esquema bàsic de la casa consistia en una edificació de planta quadrada, amb dues o tres estances, fonamentada sobre un sòcol de pedra lligada amb fang, continuats en alçada amb parets d'argila feta amb toves (maons d'argila pastada amb sorra i palla) o amb tàpia, seguint la tècnica de l'encofrat. La coberta es feia amb un embigat de fusta, sobre el qual es col·locava tot un entramat vegetal que servia de suport per a una coberta d'argila. A banda d’aquesta tipologia de casa, també s’han documentat grans edificis estructurats entorn de patis que corresponien a les residències de les elits.
