En motiu del Dia Internacional de la dona, ens proposem donar a conèixer i posar en valor el rellevant paper de la dona a la societat, al món de l'arqueologia i els museus. Per aquest motiu, aquest 2019 repassem la trajectòria d'una dona molt vinculada al MAC Ullastret, l'Aurora Martin.
Aurora Martin i Ortega (Barcelona, 1947), Llicenciada en prehistòria, història antiga i arqueologia. Ha dedicat més de quaranta anys a la investigació i a la gestió en jaciments arqueològics gironins, amb la ciutat ibèrica d’Ullastret com a centre destacat de la seva carrera. El 2012 es va jubilar de la direcció de les seus de Girona i Ullastret del Museu d’Arqueologia de Catalunya i va iniciar una nova etapa professional, immersa en la investigació.
La seva vida i la seva trajectòria professional han estat permanentment lligades a les comarques gironines, sobretot a l’Empordà. Ja de petita la història la fascinava, a això també hi ajudava l’ambient de casa seva, on es llegia molt i, en bona part, sobre història antiga. Als onze anys, a casa seva, li van regalar L’Odissea, d’Homer, i li va sorgir l’interès pel món grec i, especialment, per la seva mitologia. Durant l’adolescència, a l’Institut Ramon Muntaner, hi va tenir Albert Compte de professor d’història, que li va despertar encara més la passió per aquesta disciplina. Per a Aurora Martin, Compte va representar un impuls més a la seva dedicació posterior, perquè «explicava bé i, sobretot, ensenyava a estudiar».
Acabat el Batxiller, va anar a la Universitat de Barcelona a estudiar prehistòria, història antiga i arqueologia, i va ser allà on va conèixer les persones que la introduirien, a poc a poc, en el fascinant món de la investigació arqueològica i que li farien apreciar tot el que envolta una època, la dels ibers, que ha centrat la seva trajectòria professional. Joan Maluquer de Motes, que llavors era cap del Departament d’Història Antiga de la UB, va ser qui la va posar en contacte amb l’arqueòleg Miquel Oliva, que hi feia classes de metodologia i tècniques d’excavació, i que des de 1947 (l’any de naixement de l’Aurora Martin) portava a terme excavacions en el jaciment ibèric d’Ullastret. Va aconseguir fer-hi les pràctiques de la carrera, tot i que també va excavar molts altres jaciments. De jaciment en jaciment, li creixia la vocació i va començar a col·laborar amb Miquel Oliva, a qui va ajudar a donar classes en el Col·legi Universitari de Girona i a preparar l’edifici de la Fontana d’Or per a la seva inauguració amb material dels fons del Museu d’Arqueologia de Girona.
Va signar el seu primer contracte com a arqueòloga el 1974, amb la Diputació de Girona, que acabava de crear el Servei d’Investigacions Arqueològiques. Va ser l’any del seu debut oficial, però també va ser el d’un desgraciat esdeveniment: la mort de Miquel Oliva, el seu mentor, en un accident de circulació, quan tornava de la ciutadella de Roses.
L’Aurora Martin va reprendre els treballs de Miquel Oliva a Ullastret, després que el 1975 va aconseguir un permís d’excavació, el primer amb el seu nom, un moment que recorda com el més emocionant de la seva carrera, pel que li representava tenir en el seu poder un document així.
El 1977 va aprovar les oposicions per ocupar la plaça on treballava a la Diputació de Girona i, el 1981, li van encarregar el treball d’arqueòloga territorial pel conveni de col·laboració en matèria de cultura que van establir la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona. Hi va estar fins al 1991, moment en què la Diputació de Girona va traspassar els seus museus i serveis museístics a la Generalitat de Catalunya, en compliment de la Llei de museus catalana. En tota aquesta etapa, sempre va combinar la gestió del Museu d’Arqueologia de Girona amb la d’Ullastret. El 1994 va deixar d’exercir com a arqueòloga territorial, però va continuar dirigint els museus de Girona i d’Ullastret, lloc on havia iniciat la seva trajectòria arqueològica i on li havia nascut la passió pel món ibèric.
Mai ha amagat la seva fascinació per una cultura sovint passada molt per alt, malgrat la seva importància com a assentaments humans que van representar un punt d’inflexió entre la prehistòria recent i el món clàssic. S’emociona quan destaca la complexitat i la grandesa de la cultura, la llengua i la tecnologia ibèriques. Rendeix culte a aquests primers avantpassats, que ens són una mica coneguts i que en realitat són població autòctona de la zona no invasora.
Després de la jubilació, ha començat una etapa nova dedicada de ple a la investigació, un camp que va haver de deixar força de banda per concentrar-se en la gestió i la coordinació de les diferents àrees del museu, feina que la va omplir molt però que li va restar hores per a la seva autèntica passió. Ara és el moment de donar corda a algunes publicacions que tenia pendents, com la de la necròpolis de Serra de Daró. Continuarà descobrint, doncs, detalls de la història més oblidada.
